Com deixar de ser un “tapaforats”?

¿Cómo dejar de ser un “comodín”?

 

 

Un comodí és un “tapaforats, segons l’Optimot (servei de consultes lingüístiques que ofereix la Direcció General de Política Lingüística en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre de Terminologia TERMCAT), és a dir “una persona que supleix les deficiències d’altri“. Hi ha persones comodí en el món laboral i també a l’àmbit familiar.

A la família, aquestes persones intenten omplir tots els forats. Solen llevar-se abans que ningú per despertar els fills, el marit o la muller, preparar l’esmorzar, treure el gos, posar el menjar al gat i acompanyar a uns i altres a l’escola, el treball o el dentista. Es diferencien de les persones multitasca en què, mentre aquestes realitzen molts treballs al mateix temps, les persones comodí realitzen tasques, no necessàriament al mateix temps, que podrien o haurien de ser realitzades per altres persones. Elles es reorganitzen permanentment per encaixar i compatibilitzar les seves pròpies obligacions amb aquelles que els deleguen o elles prenen prestades. I com no aconsegueixen arribar a TOT, senten que han fallat i fracassat.

En Pere és un empleat que sovint sentia que fallava. Volia que tot sortís perfecte i, quan l’equip es distribuïa el treball, esperava a veure quines feines escollien tots abans d’assignar-se ell aquelles que ningú havia escollit. A continuació, avaluava en què podia fallar cada membre de l’equip per a, com a bon comodí, esmenar qualsevol error.

Maria, una dona de seixanta i pico, es queixava de cansament i manca d’energia. Quan li vaig preguntar què feia durant el dia, va enumerar una infinitat d’obligacions que es desenvolupaven en uns horaris impossibles que canviaven dia a dia, depenent dels treballs, estudis i oci de les seves filles, gendres i nets. Era la perfecta dona comodí.

Què indueix a aquestes persones a convertir-se en comodins? Què s’amaga darrere de la seva incapacitat per posar límits i dir “no”?

 

Saber decir 'NO'En molts casos, trobem una necessitat de control, perfeccionisme i manca de confiança en els altres. Estan convençudes que elles sempre ho faran millor. En altres casos, veiem que la seva autoestima està lligada a una autoimatge de superhome o súper dona. I en moltes altres ocasions, observem sentiments de culpabilitat per dir “no” i por a “perdre” l’amor que els professen.

Però quin és el preu que estan disposades a pagar per a què les estimin? Pensen que s’han de guanyar l’amor i l’estimació dia a dia? Pensen que han de seguir actuant com a comodins per conservar l’amor dels éssers estimats i la seva pròpia autoestima?
Com pretenen no fallar si l’objectiu que s’han marcat és difús i canviant perquè no depèn d’elles?

 

Aquestes són algunes de les qüestions que en Pere, la Maria i molts altres Peres i Maries han de plantejar-se per deixar de ser comodins o tapaforats i deixar de viure en funció d’allò que els altres fan, no fan o de com ho fan. Un cop han pres consciència de la situació, es tracta de posar-se a treballar per canviar la “auto imposició” per la “lliure decisió”. És a dir, decidir lliurement i conscientment allò que volen assumir i allò que no.

Aquest procés de canvi requereix posar límits, permetre’s dir “no”, deixar que els altres assumeixin les seves responsabilitats, acceptar que no es pot arribar a tot ni s’ha de perseguir la perfecció. I que l’amor ha de ser el motor dels nostres actes i no la recompensa. Només així, es podrà aconseguir deixar de ser un comodí a mercè de la conveniència dels altres amb missions, si no impossibles, si difícils de complir.